El prestigi assolit per La Xafigà permeté que el “caché” del grup arribara al voltant de les cent mil pessetes de les d’aquell temps per actuació. Una part es dedicava al fons del grup per a adquirir nou material tant instrumental (dolçaines, tabals, etc) com documental (llibres, discos, etc). Per altre costat, el grup decidí entre finals de 1988 i principis de 1989 abandonar el local de Setla per comoditat i per a evitar desplaçaments, iniciant-se un període sense una seu social, sense un lloc fix on assajar: algunes vegades anaven a una saleta de la seu social de la Unió Musical de Muro, altres a la filà Maseros…
Tot i l’esmentada consolidació de La Xafigà, això no impedí que sorgiren dificultats, per altra banda lògiques en qualsevol entitat. Així, el grup va patir per aquesta època una petita crisi motivada per la manca d’un local en condicions on assajar, la falta d’enteniment i abandonament de la periodicitat dels assaigs… però al remat es superà. La Xafigà s’enfortí amb la incorporació de nous membres i els músics adquiriren una major responsabilitat sobretot davant els compromisos que any rere any anaven augmentant. Les festes de Moros i Cristians d’Alcoi de 1989 en són un bon exemple on tocaren pràcticament tot el mes d’abril acompanyant distintes filaes en les entraetes i fent quatre entrades oficials… Per cert, es recorda l’anècdota d’una d’eixes “entraetes”, a la qual van ser contractats en companyia de la banda de la Unió Musical de Muro per tocar a una esquadra de “montepio” i a mitjan desfilada, els festers emocionats en sentir Xavier el Coixo pels seus autors –estrena mundial deia un xafigueiro- es van apartar als costats del carrer perquè passaren pel mig els dolçainers de La Xafigà i la banda entre forts aplaudiments, convertint així els músics en els principals protagonistes de l’entraeta…
En un primer moment, el grup manifestà en algunes ocasions que no rebien ni desitjaven tenir cap tipus de subvenció perquè no volien comprometre’s amb ningú i mantenir la seua independència i autonomia a l’hora de prendre les decisions… Tanmateix, com hem dit anteriorment, a finals de la dècada dels huitanta La Xafigà ja era coneguda en molts àmbits arreu del País Valencià. Aleshores es plantejà la necessitat de la seua legalització que li atorgara un reconeixement oficial com una associació cultural i de pas que li permetera paradoxalment accedir a les distintes subvencions dels organismes pertinents (Diputació, Ajuntaments, Generalitat Valenciana…). I també que pogueren comprar un local en propietat, ja que la legalització era un requisit indispensable per a la seua adquisició. I cap a finals de 1988 es redactaren els corresponents estatuts basant-se en els del grup de danses Faixa i Mantó de Gaianes i en els de la filà Maseros. Finalment, La Xafigà fou legalitzada el 29 de març de 1989 en el departament d’Associacions del Ministeri de l’Interior i no en el de la Generalitat Valenciana com era habitual aleshores perquè en l’article 1r es reconeixia que el seu àmbit territorial d’acció seria nacional i internacional. D’aquests estatuts només voldríem ressenyar l’article 39é referit a la seua dissolució, en el qual es disposa que el romanent net serà lliurat a fins culturals o a una entitat cultural que estiga vinculada a l’Ajuntament de Muro. En 2004 aquests estatuts foren modificats per tal d’adaptar-se a la nova legislació sobre associacions aprovada per una Llei Orgànica en 2002.
Segons la primera acta de l’entitat, els vint-i-un membres que a partir d’aquell moment passarien a ser els components de La Xafigà van ser els següents: José Hipólito Agulló Ferrándiz, Roberto Botella Blanes, Rafael Climent Satorre, Rafael Faus Uris, Juan M. Francés Ferre, Jaume Gosálbez Pastor, Jaume Gosálbez Vallés, Fabià Guillem García, Ferran Jover Ávila, Carlos Llácer Cantó, Jordi Lloret Ruiz, Vicent Margarit Mogino, Eugeni Martínez Herrero, Joan A. Martínez Martínez, José Fco. Olcina Domínguez, Fco. Javier Perona Alcañiz, Francesc M. Rico Vañó, José L. Sanjuán Climent, Juan Santamaría Bañuls, Julio Satorre Lloret i Francesc M. Vicedo Pérez.
I també a partir d’aleshores, La Xafigà comptà amb una Junta Directiva, la primera, elegida en assemblea celebrada el 30 de juny de 1989 precisament en la seu social de la filà Maseros de Muro. Així el primer president de l’associació va ser Jordi Lloret Ruiz que ho estigué un parell d’anys. També es va elegir el primer director del grup, Joan Martínez Martínez. I per donar-li un caire més institucional, es confeccionà el cridaner i popular logotip del grup extret dels dibuixos d’una revista de les fogueres d’Alacant (d’autor desconegut en aquests moments) que encara s’empra en l’actualitat. Per aquell temps, l’Ajuntament de Muro ja els va comunicar que els cedia un local situat a l’antiga estació on poder efectuar els assaigs, el que s’anomena el Moll…
La bona relació de La Xafigà amb el grup de danses Baladre de Muro des del seu naixement no només es manifestà amb la col·laboració en les danses del carrer “Palacio” o en la fireta de sant Antoni. I a mitjans de 1989 sorgí un intercanvi cultural amb un poble del sud italià, Fragneto di Monforte, la primera eixida a l’estranger… Les dos entitats prepararen per a eixe esdeveniment un espectacle amb una unitat temàtica (la recreació de l’ambient en una celebració festiva) anomenat Festa Major que va suposar un gran esforç i molts assaigs. Aquest espectacle estava estructurat en tres parts (matí, migdia i vesprada) i començava amb una despertà a la que els balladors i músics responien ajuntant-se poc a poc en la plaça per a ballar, prendre’s un herberet i anar a missa. Després del volteig de campanes, es feien rogles de gent parlant fins que tot plegat acabava amb un ball al bell mig de la plaça… Aquest primer espectacle concebit com a tal s’estrenà en la plaça de l’Ermita aprofitant la celebració del 9 d’octubre, dia del País Valencià, d’aquell any i comptà casualment amb la col·laboració de dos grups catalans, Els Vermecs de Vilafranca del Penedés i Acords de Vilanova i la Geltrú que havien sigut convidats a participar en una Trobada de Música Popular a Alcoi. A finals d’any, l’espectacle Festa Major fou representat també al Centre Municipal de Cultura d’Alcoi.
I cap a Itàlia se n’anaren Baladre i La Xafigà a mitjans de la tardor de 1989. El viatge se’l costejaren ells mateixos pagant al voltant de quinze mil pessetes cadascú, tot i que feren uns tiquets “Pro-viatge a Italia” per a que els compraren aquells murers que volgueren col·laborar. La manutenció i l’allotjament corregueren a càrrec del grup de danses de Fragneto di Monforte anomenat La Taccarata. Allí foren rebuts per les autoritats municipals i persones distingides i arropats en tot moment per una càlida acollida dels vilatans italians que s’interessaren molt pels tratges dels balladors i pels instruments musicals, sobretot per la dolçaina que els era desconeguda. L’intercanvi es feu coincidir amb una trobada internacional de globus que anualment se celebra a Fragneto di Monforte. Una experiència inoblidable en un país mediterrani com el nostre amb el qual ens uneix certes afinitats culturals i musicals… L’any següent, el grup italià retornà la visita a Muro coincidint amb les danses del carrer Palacio.
Un local per assajar, sempre el mateix problema des de la fundació, es tornà a plantejar a finals de 1989 perquè estaven cansats de pegar bacs i tenien la sensació de viure de prestat i sense condicions. Es barallaren distintes alternatives: l’antiga seu social de la filà Pirates (P/ de la Constitució (actualment enderrocat), l’antiga estació del tren Alcoi-Gandia (ocupada anteriorment pels jubilats), un edifici al costat de l’estació anomenat el Moll (actual seu social del grup de danses Baladre) i l’antiga seu social de la filà Contrabandistes (c/ Costereta del Rector, núm. 1). De totes, la més interessant era la del Moll amb la possibilitat de reformar el local a càrrec del grup a condició de que l’Ajuntament el cedira per un termini d’uns deu anys almenys. Tot i això, al remat romangueren uns quants mesos a l’actual seu social, desocupada ja per trasllat dels jubilats, per a passar a principis de 1990 a un local llogat sense aigua situat en plaça de La Constitució (hui en dia enderrocat), però donat el mal estat i el perill d’un ensorrament (quan assajaven tremolaven les parets) decidiren abandonar-lo a finals d’aquell any.
Malgrat la legalització del grup i comptar amb uns estatuts, per al funcionament diari es necessitava un Reglament de Règim Intern que regulara de manera més pràctica els problemes que sorgien: assistència als assajos, actuacions obligatòries, condicions per a pertànyer al grup, aportació econòmica anual per membre… I aquest tema que seria redundant en el futur, es plantejà ja en una assemblea de novembre de 1989 celebrada en el bar de la Música… No podem oblidar que el grup havia crescut considerablement.
I ja a finals de la dècada dels huitanta La Xafigà estudià la possibilitat en companyia de músics de distintes bandes de la gravació d’un disc de música festera amb la incorporació de la dolçaina com a instrument vertebrador de les composicions… De fet, en 1990 el grup col·laborà en la gravació de Xavier el Coixo amb la banda Unió Musical d’Alcoi (la primera peça musical gravada per La Xafigà com a tal) i en 1992 amb la banda Unió Musical de Muro. L’èxit d’aquesta marxa mora obligà a La Xafigà en certa manera a plantejar-se registrar-la en la Societat General d’Autors. Tanmateix, la propietat intel·lectual no permet el registre sota el nom d’un grup… i el seu autor, Joan García, sempre s’ha negat a registrar-la al seu nom… Mentre que el somni de la gravació d’un disc sencer tardaria encara un parell d’anys en convertir-se en realitat…
Les distintes actuacions efectuades a la veïna ciutat d’Alcoi permeteren establir uns forts lligams d’amistat i de bona relació amb les autoritats municipals i molt especialment amb el Regidor de Cultura, Josep Pérez Tomás Pep Sou. Aquesta relació arribà al punt de confiar a La Xafigà l’organització de les activitats per a commemorar el 9 d’octubre a partir de 1990. I per primera vegada, eixe any el grup coordinà un encontre de música popular on actuaren els grups de dolçainers El Regall d’Ontinyent, L’Estai de València, El Terrós de Petrer, Dolçainers d’Algemesí i la mateixa Xafigà; i els grups de danses Acord de Vilanova del Penedés, Els Pastorells de Formentera, El Carrascal d’Alcoi, Sant Jordi d’Alcoi i Baladre de Muro. Setmanes després, La Xafigà participaria en un espectacular Aplec de Dolçainers i Tabaleters en companyia d’altres seixanta agrupacions –amb més de cinc-cents músics- procedents de tot el País Valencià, Catalunya, Castella, Euskadi, Navarra i, fins i tot, d’Occitània, celebrat a Petrer amb motiu del desé aniversari de la fundació del grup de dolçainers El Terrós d’aquella població.
I novament la problemàtica del local, una seu social estable on assajar… La falta de seguretat esmentada de l’anterior local aconsellaren canviar d’ubicació i La Xafigà decidí llogar l’antiga seu social de la filà Verds (C/ L’Àngel, núm. 8) on estigueren assajant fins a la primavera de 1995. Es realitzaren unes petites reformes per condicionar-lo i es féu una inauguració oficial del local el 18 de gener de 1991, coincidint amb una festa vinculada estretament amb el grup com la fira de sant Antoni. Es convidaren les autoritats municipals i eclesiàstiques i es descobrí un retaule de taulells col·locat en la façana amb el nom del grup (el mateix que figura en l’actual seu). Les classes de dolçaina que donava Joan Martínez també es van traslladar a aquesta nova seu.
A principis de 1991 s’elegí una nova Junta Directiva encapçalada per Francesc M. Vicedo Pérez, membre fundador del grup, com a President. El pressupost anual del grup ja sobrepassava per aquesta època el milió de pessetes. I ja començava a gestar-se, efectuant-se els primers tràmits legals, la formació d’una Federació de Dolçainers del País Valencià on des del primer moment La Xafigà va estar present molt activament en la seua fundació.
El grup havia establert distints contactes amb altres colles de dolçainers, entre altres amb el dolçainer d’Algemesí Xavier Richart, el qual suggerí la idea d’acudir a finals de 1991 al “VI Dia del Dulzainero” que es celebrà a la ciutat de Burgos. Aquell any era especial perquè es commemorava el centenari del naixement del conegut dolçainer castellà, Agapito Marazuela. L’actuació de La Xafigà anà intercalada de les oportunes explicacions dels diferents tipus de música que es tocava amb la dolçaina: cercaviles, processons, jocs populars, danses i música festera. Tota una altra experiència inèdita i enriquidora del grup en unes terres llunyanes i una cultura diferent a la nostra.