Antecedents
La dolçaina i el tabalet amenitzaven musicalment les festes populars de carrer del País Valencià des de temps immemorials i, al seu moment històric, eren els únics instruments que acompanyaven també les Festes de Moros i Cristians. A Muro tenim documentada la participació del dolçainer en les festes religioses almenys des dels segles XVII i XVIII. Constituïen i constitueixen un tret diferencial i diferenciador del nostre País.
El naixement i consolidació de les bandes de música en el segle XIX en quasi tots els pobles valencians, la modernització de la nostra societat al llarg del segle XX i la influència de la música anglesa i americana propiciada pels mitjans de comunicació (ràdio, TV i discs) en un ampli sector de la mateixa (sobretot el més jove) foren les principals causes de l’arraconament d’aquests instruments i la quasi desaparició de les melodies i sons tocats amb ells. El dolçainer havia quedat relegat a actes més o menys protocol·laris o folklòrics potenciats pels cors i danses de la Secció Femenina, i estava en via d’extinció llevat d’algunes excepcions en pobles on encara conservaven els balls tradicionals…
L’arribada de la democràcia, a finals de la dècada dels setanta del segle passat, afavorí el seu ressorgiment en el sector anomenat nacionalista valencià a través de cançons reivindicatives (com les interpretades pel grup Al Tall) a les quals s’incorporava la dolçaina. Alhora, començà un afany per la recuperació del nostre llegat tradicional musical i nasqueren grups de danses i de dolçainers arreu del País Valencià com Alimara, La Moma, Cardaors… I fruit d’aquell ambient, un grup de quatre joves de la filà Maseros de Muro -Jaume Gosálbez Pastor, Rafael Climent Satorre, Francesc Vicedo Pérez i Josep Olcina Domínguez- decidí fundar el grup de dolçainers i tabaleters La Xafigà.
Amb el transcurs del temps, aquest grup ha adquirit un enorme prestigi que l’ha convertit en un dels grups més importants, respectats, i populars, no només entre la resta de grups de dolçainers sinó entre altres sectors musicals, socials i culturals del País Valencià. La participació de La Xafigà en les festes de Moros i Cristians de moltes viles i ciutats; en distints Aplecs arreu l’Estat Espanyol i, fins i tot, en l’estranger; l’enregistrament de tres discs en solitari i la col·laboració en altres; la creació de l’Escola de Música Tradicional…; en són suficients testimonis per demostrar-ho. Per tant, la importància social, cultural i històrica de La Xafigà és inqüestionable.
Els antecedents de la dolçaina a Muro
Antecedents de la dolçaina a Muro
Efectivament, com hem dit al principi, la presència dels dolçainers al nostre poble arranca almenys des de mitjans del segle XVII. Així, en 1662 se celebraren a Muro unes grans festes arran de la declaració dogmàtica de la Immaculada Concepció de Maria, la mare de Jesucrist, pel papa Alexandre VII. I per tal motiu es pagaren, entre altres, dos lliures “al dolsayner que tocà la dalsayna” en dites festes. I suposem que les altres commemoracions festives d’aquell segle també anirien acompanyades musicalment pel dolçainer, malgrat no disposar en aquests moments de cap anotació més.
En la documentació disponible sobre les festes de Muro en el segle XVIII apareixen anualment totes les despeses dedicades a elles. Les més importants eren les següents: sant Antoni Abat i sant Antoni de Pàdua, la Quaresma, la festa de la Reservació del Senyor que es celebrava en octubre, i sobretot, la de sant Joan Batista que era el patró del poble. I de les distintes anotacions escrites en els llibres de comptes de l’Ajuntament de Muro on es menciona el pagament a un dolçainer, volem ressenyar la més antiga del segle XVIII que hem pogut llegir corresponent a l’any 1718, sent clavari Vicent Ivorra, el qual escrigué que «done y pague 2 lliures a Juseph Peres musich por lo tocar en dita festivitat de sant Joan». Aquest músic era un dolçainer que venia de l’Olleria, almenys durant el primer terç del segle XVIII, a tocar en les festes esmentades i també en la fireta de sant Antoni. Així, en 1733 el clavari Bartomeu Francés donà i pagà “12 sous al musich de la Olleria que tocà en la festa y dia de sn Antoni de Janer”.
En el País Valencià, la dansà o ball pla, ben bé podem dir que és el ball que ens caracteritza i que s’ha tramés de generacions en generacions fins arribar a l’actualitat en molts pobles valencians. La dansà és un ball ritual que, probablement, tingué el seu origen en les danses paganes en honor d’algun déu, tot i coincidint amb la preparació o el final de les collites, o en els canvis d’estacions. I Muro és un d’eixos pobles que encara gaudeix l’honor de ballar la dansà. Disposem de referències certes que confirmen que almenys les danses es ballaven des de mitjans del segle XIX. I l’acompanyament musical de la dansà al nostre poble sempre ha estat lligat a la dolçaina i el tabal. El primer dolçainer que es recorda era de Benilloba i a principis del segle XX, el xirimiter era el ti Agustí de Castelló de les Gerres que fou substituït pel seu fill fins a la guerra civil. El tabaleter era el ti Miquel de Gaianes. Acabat el conflicte bèl·lic i fins a 1944-1945, vingueren encara els instruments tradicionals de les danses: el tabalet i la dolçaina. No hem pogut confirmar exactament d’on eren, tot i que podrien ser de Beniarrés i de Planes respectivament. Però per causes que es desconeixen -potser dificultats econòmiques-, deixaren de venir i “no podent pegar potada bona, s’han tirat a la Música i han desgraciat la festa…” deia Pepe Climent el Sec a Rafael Satorre el Manyà en una entrevista efectuada a finals de la dècada dels quaranta. I així, un grup de músics de la Unió Musical de Muro substituïren durant dècades el so de la dolçaina en les danses de Muro…
L’acompanyament musical en les festes de Moros i Cristians del nostre poble des de mitjans del segle XIX normalment eren les bandes de música o altres agrupacions musicals. Tanmateix no ens hauria d’estranyar que també la dolçaina i el tabal participaren en les Entrades. Així, en una entrevista efectuada en 1976 a Rafael Cascant González Casaca recordava que quan tenia 15 anys (entre 1910 i 1913) va eixir a la filà Mare de Déu i deia que “por toda música la filà llevaba una dulzaina y un tamboril”…